Bromera, més vampírica que mai
La temàtica vampírica sembla més viva que mai -malgrat l’oxímoron-. La sèrie Diaris de vampirs (TV3) es podrà seguir en format no estrictament audiovisual, gràcies a la decisió de Bromera de publicar els llibres originaris de L.J Smith, seguits amb molt d’èxit als Estats Units durant els anys 90, i que han inspirat l’adaptació televisiva.
L’Àngel, sense feina i sense nòvia, decideix tornar al barri que el va veure créixer. El seu paradís perdut són els solars abandonats de Vallcarca i el Carmel, on jugava a futbol, es barallava amb les colles rivals i on entre tots feien explotar bombes de carbur de fabricació casolana. Eren els anys en què l’home posava els peus a la Lluna i els hippies arribaven a Eivissa. Trenta o quaranta anys després, el panorama dels turons de Barcelona és un altre. L’Àngel reprèn el contacte amb el que ell en diu «els supervivents» i inicia una relació amb una prostituta de luxe que el farà aferrar-se de nou a la vida. David Castillo ha escrit una novel·la intensa, amb episodis de fúria i de poesia, que és un retrat viu de l’amistat, de l’amor i de la Barcelona que no surt a les guies turístiques.
.. Fitxa del llibre
.. El pots comprar aquí
Redaccions de diari febrils i carregades de fum, passions desbordades, mafiosos, dones de bandera, futbolistes mítics… Joan Voltas explica els seus set anys en el periodisme esportiu brasiler de la dècada dels cinquanta. Unes memòries plenes d’humor i de nostàlgia que són història pura d’un país i un ambient llunyans i exòtics, i, alhora, un homenatge al periodisme de qualsevol època, a través de les vivències d’un català al Brasil a qui, per damunt de tot, corria el verí de la notícia a la sang.
Joan Voltas Revillat (Barcelona, 1931). Va viure a São Paulo, Brasil, des dels quatre fins als trenta-un anys. Actualment viu i treballa a Catalunya, però en la dècada dels cinquanta, va exercir intensament el periodisme. Es va especialitzar en futbol i va ser membre destacat i soci fundador del Centre Català de São Paulo. L’any 2001 va guanyar el premi Ciutat de Badalona de narrativa juvenil amb la novel·la El segrest de les balenes.
“El destí implacable i la malvestat humana disfressada de distinció aboquen el reverend Charles Primrose i la seva família, viva imatge de l’afabilitat i la virtut, a una espiral de desgràcies que els du a la ruïna i l’aflicció més absolutes. En aquesta tendra novel·la es demostra més bé que en cap altra, com va dir Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que amb la força d’ànim i la bondat es pot superar la gran tragèdia de la vida. Devia ser per això mateix -i per la destresa de Goldsmith a l’hora d’escriure-la- que aquesta senzilla història va colpir especialment escriptors de la sensibilitat d’Austen, Goethe o Dickens.”
Arriba traduïda al català, i una setmana després del llançament en llengua anglesa, L’ocell de la revolta (Estrella Polar), la tercera entrega d’Els jocs de la Fam, de Suzanne Collins (Nova Jersey, 1963).
La cloenda d’aquesta trilogia post-apocalíptica ha estat un dels èxits comercials del final de l’estiu -el títol més esperat segons The Wall Street Journal- amb un ritme de vendes imparable als Estats Units de 45.000 còpies diàries i liderant el rànquing de títols més demanats a les llibreries. Els nombres que acrediten aquesta saga maregen: 11.000 reproduccions en els seu canal de Youtube; un miler de seguidors a Twiter i 101 setmanes consecutives en el llistat dels més venuts a The New York Times.
En llengua catalana els dos primers títols han tingut una gran acceptació per part d’un públic que va ser el responsable de la concessió del Premi de Literatura Juvenil Protagonista Jove 2010.
L’escandalosa ‘Madame Bobary’ a Playboy
El número de setembre de l’edició nord-americana de Playboy aquesta vegada sí es pot llegir pels articles i no només per gaudir de la qualitat de les imatges. La revista ha dedicat un espai a la nova traducció de la Madame Bobary, llibre que qualifiquen com “The most scandalous novel of all time”. Recordem que l’obra mestra de de Gustave Flaubert data de 1857, així que per ratificar aquesta afirmació, Playboy reprodueix el capítol més picant del llibre, evidentment, quan l’Emma s’entrega a Rodolphe, el seu amant.
Dues històries comparteixen un mateix escenari i ressonen d’una època a l’altra. Dos rèquiems a doble cor.
Hivern de 1642. En plena Guerra dels Segadors, les tropes del coronel Le Bougon ocupen Lagrau, una petita ciutat dels Pirineus. Peremàrtir Estragués, jutge de crims, i mossèn Joan Areny, mestre de capella de la catedral, han de fer front a les conseqüències d’un accident que trasbalsa la vida de la ciutat.
Estiu de 1991. El Curs de Música Antiga a Lagrau fa que arribi a la ciutat un acolorit grup d’estudiants, procedents de mig món. El Roger –que és del país– toca la viola de gamba i la Caroline, suïssa, és contralt. Viuen nou dies d’una rara intensitat, acompanyats per la música de vells mestres de capella, alguns neguits i una passió que creix.
Ficticis títols nobiliaris
Estan exempts de valor o responsabilitats i no és necessari disposar de progènie per garantir la línia successòria. Artistes reconeguts han estat reconeguts amb títols nobiliaris, això sí totalment ficticis, aquest són alguns dels més sonats:
- Javier Marías: rei Xavier I de Redonda.
- Pedro Almodóvar: duc de Trémula
- J. M. Coetzee: duc de Deshonor
- Alice Munro: duquessa d’Ontario.
[Llegit a una completa entrevista de Javier Marías a El Malpensante]
Aquesta tarda quedarà inaugurada una nova edició de la Mostra de Cine de Venècia amb Quentin Tarantino com a president del jurat i l’esperada estrena oficial de Norwegian Wood (Tokio blues), del director franc-vietnamita Tran Anh Hung (L’olor de la papaia verda). Es tracta de l’adaptació de la novel·la més reeixida d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949), publicada a Empúries amb el títol de Tòquio Blues, tot i que l’original en japonès és un homenatge al tema Norwegian Wood dels Beatles. La pel·lícula està protagonitzada per Kenichi Matsuyama, Kilo Mizuhara i Rinko Kikuchi (Babel i Mapa de los sonidos de Tokio) i la banda sonora, a petició del mateix Murakami, la signa Jonny Greenwood, guitarrista de Radiohead.
Una noia apareix assassinada en un pis d’Oslo. El cadàver presenta un dit amputat i un diamant clavat sota la parpella. És un diamant vermell de cinc puntes: la firma que l’assassí anirà estampant en els cossos de totes les altres seves víctimes. És estiu i mig cos de policia fa vacances, de manera que el cap de la Unitat d’Homicidis d’Oslo es veu obligat a cridar l’inspector Harry Hole perquè es faci càrrec del cas. Harry pràcticament s’ha separat de Rakel i ha recaigut en l’alcoholisme. Viu un dels moments més negres de la seva carrera i sap que, si no es remunta, té els dies comptats com a inspector. Harry es compromet molt amb la investigació, però es veu obligat a treballar al costat de Tom Waaler, un superior que no li acaba d’inspirar confiança. I mentre treu l’entrellat dels assassinats en sèrie, descobreix amb horror que el diable també s’ha infiltrat dins el cos de policia mateix.
.. Fitxa del llibre
.. El pots comprar aquí
Els naufragis de la maduresa són al centre d’aquest nou recull de vint relats de Sergi Pàmies. Les fatalitats individuals i col·lectives, la capacitat de sobreviure-hi i les emocions de tota mena que provoquen són tractades amb l’estil obsessiu i sobri que ha caracteritzat els últims llibres de l’autor. Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d’uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heroica, tenen esma per pedalar sense moure’s del lloc.
.. Fitxa del llibre
.. El pots comprar aquí
No se m’acut millor manera de tancar aquest agost de lectures estiuenques amb la proposta d’un viatge. Potser el considerat com a més paradigmàtic, més carregat de significats i sentits com és el Camí de Sant Jaume. Setembre és un dels mesos més recomanables per emprendre aquest mític Camí: menys saturat de persones que els mesos forts de l’estiu i beneït amb una climatologia més favorable. Per sort bibliografia sobre rutes, experiències, propostes, alternatives i recursos de qualsevol mena hi ha per triar i remenar. Així que com a cloenda de luxe d’un agost ple de ressenyes literàries, proposo aquest contrapunt més dinàmic que passa per tastar tres de les maneres habituals de fer i descobrir el Camí de Sant Jaume.
- El viatge de peregrinatge:
El Camí Català de Sant Jaume (Cossetània) de Joan Fiol Boada
Per què no posar el punt de partida cap a Santiago de Compostela per Catalunya? Planificar la ruta per qualsevol de les dues rutes que s’inauguren al Monestir de Montserrat és del tot possible gràcies a aquesta guia pràctica. Apta per ser consultada in situ gràcies a la multitud de dades que faran més funcional i precís el recorregut.
- El viatge humanístic:
Desviació a Santiago (Bromera) de Cees Nooteboom
Es podria considerar l’antiviatge compostel·là. El llibre recull els diferents viatges en cotxe per terres espanyoles que l’escriptor ha acumulat des de 1981, que aspiren a culminar en Santiago, però optant per les vies secundàries o “desviacions” que ofereixen un paisatge alternatiu del Camí. Cada recorregut és una porta oberta a accedir a les reflexions sobre la història, política i cultura d’una Espanya observada amb reconeixement i estima per Nooteboom.
- El viatge espiritual
El pelegrí de Compostel·la. Diari d’un mag (Proa) de Paulo Coelho
S’ha reeditat l’opera prima del mestre del gènere de la recerca personal que va publicar en 1987, un any abans que la reeixida L’alquimista. Aquesta obra, narrada com una faula dialogada, màgica i mística a l’hora, i també adaptada a la imaginació desbordant de l’autor; explora el viatge interior què tot peregrí ha de recórrer si vol realment assolir la dimensió espiritual del Camí.
Lectures [28] d’agost: ‘L’estranya desaparició d’Esme Lennox’ (La Campana) de Maggie O’Farrell
Pensa un altre cop en aquells números, el dos i el vuit, que junts fan vuitanta-dos i també vint-i-vuit. I pensa en el que li va passar una vegada el dia vint-i-vuit d’un mes al final de l’estiu. O, més exactament, no hi pensa.
Hi havia un temps no gaire llunyà -o massa proper en algunes zones del món- on una dona jove o adulta que no s’adaptava a les normes imposades, en societats patriarcals, podia ser sotmesa a algun tipus de correctiu legalment acceptat. A L’estranya desaparició d’Esme Lennox (La Campana) queda molt clar: “si un home volia fer tancar la filla o la dona en un manicomi, en tenia prou amb la firma del metge de capçalera”. Així és com a l’Edimburg dels anys 30 del segle passat, l’Esme Lennox, la filla rebel que s’estima més anar a la Universitat en comptes de casar-se, a diferència de la seva germana Kitty, ingressarà en una institució psiquiàtrica als 16 anys i passarà 60 anys de reclusió, sense que les noves generacions ni tan sols coneixen la seva existència. El llibre voldrà resoldre el misteri de com s’ha pogut amagar la història d’aquesta dona que només volia aspirar a ser lliure i única propietària de la seva vida.
Maggie O’Farrell (Irlanda del Nord, 1972) ha optat per una narració en temps present organitzada al voltant d’Iris, la neta que es troba amb una bestia de qui no en sabia res; alternant amb una sèrie de preses de consciència aparentment desordenades que remeten a les veus de les germanes abans i després de l’internament de l’Esme. Un dels aspectes més interessants d’aquest llibre és precisament com a través d’aquesta història de ficció arribem a la coartada cultural, des de l’àmbit familiar, de diagnosticar malalties mentals per recloure dones social o familiarment “no aprofitables”. Els lectors quedem contagiats del mateix estupor d’Iris:
- Imagina’t. Quan n’estàs fart, et pots desempallegar de la dona com aquell qui res. I ,si no creu,et pots treure la filla de sobre.
Un vespre tornava a casa amb en Mel, feia calor, era a final d’agost. Veníem del barri del Centre i gairebé havíem arribat a Riu Baix, quan d’un jardinet, a una vintena de metres de nosaltres, van saltar tres nois d’un setze anys, trompes perduts, amb les ampolles buides a la mà.
Si Frank McCourt (1930-2009) en comptes de sobreviure en l’Irlanda pobre, catòlica i industrial dels anys trenta, hagués nascut en la comunitat dels urkes siberians deportats al Transnièdster dels anys vuitanta, no hauria escrit Les cendres d’Àngela (Columna), sinó aquesta Una educació siberiana (Proa), l’obra autobiogràfica de Nicolai Lilin (Bender, 1980). Tots dos llibres comparteixen una manera de descriure una realitat molt dura a través de la mirada moltes vegades naïf, malgrat tot innocent, d’un nen que només prova de conviure entre els seus i sobreviure a una sèrie d’experiències vitals d’una enorme transcendència. Llegir aquest llibre és assistir al retrat antropològic i sentimental d’una comunitat -ja dissolta com a grup organitzat- “d’honrats criminals” regits per un estricte codi de conducta, la anomenada i no escrita “llei criminal siberiana” i per la confirmació de ritus ancestrals. La violència i la venjança són el pa de cada dia, però també una coherència menys habitual en el que coneixem com a societat civilitzada que mai qualificaria de “boig” a aquell que vol massa coses: “perquè un home no pot posseir més del que el seu cor pot estimar”. Per tal de no perdre pensaments tan humanistes com aquest i molts d’altres, Lilin ha recollit en aquest llibre no tant les seves memòries personals com la memòria col·lectiva dels, ja no tant desconeguts, urkes siberians.
A l’agost el pare tornava a marxar. Aquest cop, a Praga. Però abans els faria una visita. S’estaria una setmana amb la Ruma i així veuria la casa que l’Adam i la seva filla s’havien comprat a la zona de l’Eastside de Seattle.
Molts són els personatges que es passegen pels diferents relats que construeixen Una terra estranya (Amsterdam). Tots ells es veuen directament o indirecta afectats pel xoc cultural que pateixen com a immigrants hindús, de primera o de segona generació, que s’han instal·lat als Estats Units. Alguns mantenen la ment i el cor a la seva pàtria d’origen, altres han optat per distanciar-se i adaptar-se en al seva nova “terra estranya”. Però el que defineix tots aquests esperits lluitadors no és només l’equilibri que han de mantindre entre las tradicions ancestrals i els nous costums adquirits, sinó com la recerca de la felicitat passa per com es gestionen les relacions afectives: intergeneracionals, maritals, fraternals, d’amistat, d’amor…
Amb aquest calidoscopi de personatges desarrelats, Jhumpa Lahiri (Londres, 1963) torna a provar amb històries sobre l’immigració hindú després de publicar les reeixides i premiades Intérprete de emociones (Del Bronce) i El buen nombre (Emecé). Aquest títol no podia escapar de rebre algun tipus de distinció: va ser escollit millor llibre de l’any (2008) per The New York Times.
La Rosa va estirar el xal i va sortir volant -podia volar, només era aire- cap a l’esplanada. L’escalfor del sol parlava d’una altra vida, de papallones a l’estiu.
“Recordar causa dolor”, vaig sentir dir a algú que de seguida va afegir, “no hi ha res de dolent en aferrar-se al dolor, sempre que deixis lloc per a altres coses”. Aquesta podria ser la lliçó de vida que la Rosa Lublin, supervivent de l’holocaust nazi i protagonista dels dos relats que conformen El Xal (Viena), ha d’aprendre si vol, 30anys després, no només superar sinó conviure amb el seu passat.
El talent narratiu de Cynthia Ozick (Nova York, 1928) queda patents en la seva capacitat de contenció narrativa. Sense superar primer les 10 pàgines és capaç de traçar tot l’horror d’un “lloc sense compassió” com van ser els camps de concentració, per situar-nos en setanta pàgines més en tot el complex procés de lluita interna que la protagonista ha de patir per arribar a alleugerir “la pesantor dels records”.
El Xal recull dues de les obsessions temàtiques de l’autora: els perills de la idolatria (el xal mateix és un objecte que la protagonista conserva com fetitxe i símbol d’una memòria que la impedeix avançar) i les dificultats d’adaptació a la vida de la generació de l’Holocaust. El llibre ha estat escollit pel National Endowment for the Arts dels Estats Units com un dels 47 textos per a difondre, com a lectura suggerida, en biblioteques, instituts de batxillerat i centres cívics del país i també és un dels referents acadèmics de la literatura de l’Holocaust, a l’alçada dels títols de Primo Levi o Elie Wiesel. Aquests reconeixements resulten meritoris per a una obra escrita per algú que no va ser testimoni directe de la barbàries, sinó que es va inspirar en un llibre de William Shirer que descriu la mort per electrificació que van patir alguns nens als camps.
La necessitat de superar el passat és la necessitat de superar el dolor. El viatge que recorre la Rosa Lublin ho farà amb la companyia -o presència- de dos supervivents també però que han apostat -com diria Jorge Semprún- per la vida, la seva neboda Stella i un home que li vol estalviar tant de patiment amb alguns dels diàlegs més lúcids de tot el llibre i potser de bona part de la literatura de l’Holocaust:
- Vol que tot sigui com abans -va especula en Persky.
- No, no, no – va dir la Rosa-. No pot ser. No crec en els gats de l’Stella. Abans és un somni. Després és una broma. Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida.
- Però ja ha passat -va dir en Persky-. Ja ho va viure, ara es deu alguna cosa a vosté mateixa.
Un cafè, a la cantonada del carrer de Roma i del bulevard de Batignolles. A l’estiu, la terrassa es desborda a la vorera i m’assec en una de les taules. Vespreja. Espero la Denise. Els últims raigs de sol s’entretenen a la façana i als vidres del garatge, allà, a l’altra banda del carrer de Roma, a la vora de les vies el tren…
Cada lectura d’una obra de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) és un nou convenciment que ell era un millor candidat en llengua francesa pel premi Nobel atorgat a Le Clézio. Ara amb la reedició de Carrer de les Botigues Fosques (Proa), títol que va aconseguir el Premi Goncourt en 1978, ens endinsem en un univers 100% Modiano que recull algunes de les seves principals obsessions: la desaparició de persones, les guies de telèfons i els garatges.
El llibre parteix de la recerca d’una identitat, la del protagonista, que pateix un buit de memòria de molts anys. Aquest home recollirà pistes, recorrent els carrers de Paris per trobar-se amb persones que han pogut destacar en algun moment del seu passat, s’infiltrarà en converses que només li oferiran hipòtesis i intuïcions, i anirà reconstruint la seva història -amb l’ocupació nazi de França com a rerefons-. Tot i que, sense distingir si els records que va completant formen part de la realitat, “fragments, bocins d’alguna cosa”, o de la necessitat de retrobar-se a si mateix, encara que sigui parcialment, perquè tal com reflexiona el protagonista: “ben mirat, potser és això, una vida…”.
El 23 d’agost de 1964 fou la darrera diada feliç que el farmacèutic Manno va tenir en aquesta terra.
Així s’inaugura el segon capítol d’A cadascú el que és seu (Edicions 62). Les pàgines prèvies serveixen com a crònica d’una mort anunciada. Aparentment la del farmacèutic d’un poble de l’interior de Sicília. L’avís pre mortem arriba, com no podia ser d’altra manera, per mitjà de la recurrent carta amenaçadora.
Leonardo Sciascia (1921-1989) és, juntament amb Tomasi di Lampedusa i el seu El Gattopardo (recentment reeditat a Proa), el gran escriptor sicilià del segle XX. De fet, i per ser més precisos, va formar “colla” artística amb Italo Calvino i Pier Paolo Passolini, tots ells artífex de la renovació del panorama cultural de postguerra. La mirada tràgica i lúcida de Sciascia, també molt crítica i independent, va influir clarament en la novel·la negra -com també ho van fer autors tan dispars, i des d’emplaçaments tan distans, com Rubem Fonseca (Brasil) i Donald Westlake (EE.UU.)- i molt especialment en un insigne paisà, mestre del gènere policíac, l’Andrea Camilleri.
Aquesta novel·la va ser escrita després de l’obra de referència i de denúncia mafiosa de l’autor, El día de la lechuza (Tusquets). A cadascú el que és seu (Edicions 62), en canvi, es centra en delatar les complicitats polítiques i eclesiàstiques que es poden desprendre d’un assassinat -en realitat dos- emmascarat com un crim passional. L’originalitat i de Sciascia recau en com s’entreté en representar les escenes costumistes dels habitants del poble, i en canvi només es passeja sobre la superfície de les diferents corrupcions i incompetències dels representants públics. Sembla que ningú estigui interessat en resoldre el crim, ni tan sols l’escriptor, només un professor d’institut poc convençut en les conclusions oficials i oficioses s’atrevirà a desenredar una trama, encara que això signifiqui posar la seva vida en perill.
Oberta a l’agost del 2008, és el símptoma que l’ofici de llibreter segueix sent atractiu per a algunes persones. És el cas de la Gemma Barrufet, amb experiència prèvia en el món del llibre a Igualada, que està molt satisfeta del primer mes d’activitat.
Han passat just dos anys i afortunadament es pot confirmar que aquesta llibreria segueix en actiu oferint un catàleg molt atractiu, i promocionant activitats, tallers i un club de lectura. Va ser la incorporació d’última hora -però la primera en aparèixer a l’índex de noms- al complet inventari de Les llibreries de Barcelona. Una guia per a lectors curiosos (Columna), un compendi en petit format amb unes 300 entrades, escrit i valorat per Mercè Bausili i Emili Gasch. Moltes són les guies que s’editen sobre la Ciutat Comtal. Aquesta és imprescindible per programar i gaudir d’un viatge excepcional al fons literari de tota una ciutat que, com consideren els autors, “també es mereixia passejar-la d’una altra manera”.
Vaig venir a principi de maig per a tota la temporada. Aquella senyora em va dir que anava a fer-se no sé quin tractament i que em pagaria el primer mes en tornar. No n’he tornat a saber res. La iaia desapareguda. Som a l’agost i encara no he vist ni un euro.
Anna Gavalda (Boulogne-Billancourt, 1970) és un dels valors segurs de l’edició francesa i des de la publicació de l’anterior títol, El consol (Edicions 62), molt resseguida en altres llengües, inclosa la nostra.
A gust amb la vida (Edicions 62) és la seva darrera novetat i és necessari advertir que hi ha dos tipus de lectors possibles per a aquest llibre: un qualsevol o un que tingui de tres a més germans d’una franja d’edat d’entre trenta i quaranta anys.
Com sóc del segon grup no he pogut llegir aquest llibre amb total objectivitat. Ha estat inevitable sentir-me identificada no tant amb algun dels personatges sinó amb la relació que s’estableix entre els quatre germans quan tots ells es retroben en una boda, què serà diferent a la inicialment planificada i que els permetrà experimentar el miratge de reviure un temps perdut, potser per última vegada. És un llibre emotiu, tendre, no necessàriament sensibler. Tracta la distància emocional d’uns germans que ja no viuen junts i que cada vegada tenen menys oportunitats de compartir les inèrcies fraternals construïdes durant la infància. Però inevitablement, el mateix retrobament va acompanyat d’una sensació d’enyorança de la vida conjunta que no podrà ser i què només quedarà en la memòria de tots ells: “Perquè això és el que passa. Perquè el temps separa els que s’estimen i res no dura per sempre”.
